dilluns, 24 de març de 2014
TORTOSA (Catalunya)
Etiquetes de comentaris:
2n eso. Unitat 6. ORIGEN DE LES CIUTATS MEDIEVALS
dissabte, 22 de març de 2014
FRIBURG (Alemanya)
Etiquetes de comentaris:
2n eso. Unitat 6. ORIGEN DE LES CIUTATS MEDIEVALS
BESALÚ (Catalunya)
Etiquetes de comentaris:
2n eso. Unitat 6. ORIGEN DE LES CIUTATS MEDIEVALS
BERNA (Suïssa)
Etiquetes de comentaris:
2n eso. Unitat 6. ORIGEN DE LES CIUTATS MEDIEVALS
dijous, 20 de març de 2014
MONTBLANC (Catalunya)
Etiquetes de comentaris:
2n eso. Unitat 6. ORIGEN DE LES CIUTATS MEDIEVALS
diumenge, 16 de març de 2014
CARTA DE L'AMRITA
Estimada
família us escric aquesta carta perquè sapigueu com em sento i em
sentiré a mida que passa el temps a les trinxeres.
Encara
hi estic de camí, juntament amb altres soldats de la meva edat,
alguns els conec, perquè anaven a la meva classe, abans de que
esclatés la guerra i ens allistéssim com a soldats, per protegir la
nostre estimada pàtria.
La
idea de que la guerra la guanyem nosaltres o els nostres adversaris,
em fa esgarrifar, ja que en les dues versions hi haurà un perdedor.
Acabo
d’arribar al camp de les trinxeres, és un paisatge trist, l’aire
olora a pólvora, i es pot divisar les bombes que esclaten en el
camp. Intento obrir-me pas entre els soldats i a mida que camino veig
gent estirada per terra, tacats de sang, m’hi acosto i amb horror
m’adono que són cossos inerts, sense vida, alguns fins hi tot els
falten trossos de carn.
M’estic
marejant, tinc nàusees, se m’està ennuvolant la visió, tot el
meu voltant comença a girar, estic perdent l’equilibri, tot fa
pudor a podrit. Mai m’havia parat a pensar en la mort, solament era
una paraula, mai un fet, mai estava al meu costat, i ara de cop
m’adono que aquí la mort està per totes bandes, és difícil
escapar d’allà, perquè en qualsevol moment que em descuidi o
baixi la guàrdia, està allà i m’atraparà. De cop i volta algú
em crida, m’agafa per l’espatlla i em pregunta alguna cosa, no
puc contestar, estic massa confusa i horroritzada per a prestar-li
atenció, però ho torna a preguntar i aquest cop li contesto.
M’han
assignat un lloc dintre les trinxeres, on hi ha més soldats com jo,
alguns ja han perdut el seny i no saben el que diuen. Estic cansada
d’escoltar les bombes a sobre nostre decideixo sortir a prendre
l’aire.
A
fora ja és de nit, no corre ningú més que els que fan guàrdia,
per si arriben els enemics. Tinc molta gana no he dinat ni sopat.
Inevitablement
noto com les llàgrimes em brollen dels ulls, no puc pensar amb
claredat, no sé si ha sigut per culpa d’haver vist una mà tallada
amb un anell de casat, que m’ha fet pensar en la pobre família del
propietari de la mà, o ha estat per culpa de la tortura de sentir
les bombes que ens assetgen. Però una cosa sí que tinc clara, si
surto viva d’aquest malson, me n’aniré a viure en un país on
els problemes no siguin tan grans per provocar una guerra amb el país
mateix o amb un altre.
Miro
el cel i intento calmar-me, i de sobte comencen a sortir soldats que
corren amunt i avall per la trinxera, i sento un sergent que diu que
els enemics s’aproximen.
Estic
a la meva posició, estic preparada per atacar quan sigui necessari,
uns segons més tard, ens donen l’ordre de prémer el gallet, no
puc disparar, estic massa paralitzada per a fer-ho.
Ara
ens diuen que avancem cap al camp enemic. Començo a córrer una
carrera fins als meus enemics, i de sobte una bomba esclata a cinc
metres de mi. Tinc tanta por que el meu cos es tira al terra per
poder protegir-se. Tanco els ulls, respiro fondo, m’intento calar i
torno a obrir els ulls. Allà al meu costat hi havia estès el cos
d’un enemic, ja que portem diferents uniformes. M’hi fixo millor
i puc veure que és una noia de la meva edat, em torna a entrar el
pànic, no puc més, no sé com la gent pot arribar a aquests extrems
fins a fer esclatar guerres, com és possible que l’odi de dues
persones o idees contraposades facin d’un país un infern, no és
just, nosaltres no ens odiem, o això és el que jo penso, podíem
haver seguit d’iguals com abans. Pobre família, la de gent que
perd la vida en el camp de batalla, sense saber ben bé el motiu pel
que lluiten. No puc més, me’n vull anar d’aquí, no suporto
tanta misèria, no suporto lluitar contra algú que deu tenir les
meves mateixes il·lusions, els mateixos desitjos, els mateixos
pensaments, els mateixos sentiments... quan tot això acabi me’n
aniré ben lluny dels problemes, viuré la vida, però ara no penso
perdre aquí la vida.
Criden
retirada, ho sento i m’afanyo per obeir les ordres dels nostres
superiors, però ja quasi tot em dóna igual, faig pudor, tinc fred,
tinc gana. I quan arribem a les nostres trinxeres me’n vaig al lloc
on m’han assignat aquest matí i em poso a dormir, i intento no
pensar en que estem en una guerra. I quan demà em desperti, ja em
preocuparé per salvar la meva vida, però no ara, ara només vull
descansar.
AMRITA
Etiquetes de comentaris:
4t eso. Unitat 5. PRIMERA GUERRA MUNDIAL. CARTA D'UN SOLDAT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)