TORTOSA (Catalunya)

FRIBURG (Alemanya)

BESALÚ (Catalunya)

BERNA (Suïssa)

MONTBLANC (Catalunya)

CARTA DE L'AMRITA

Estimada família us escric aquesta carta perquè sapigueu com em sento i em sentiré a mida que passa el temps a les trinxeres.

Encara hi estic de camí, juntament amb altres soldats de la meva edat, alguns els conec, perquè anaven a la meva classe, abans de que esclatés la guerra i ens allistéssim com a soldats, per protegir la nostre estimada pàtria.

La idea de que la guerra la guanyem nosaltres o els nostres adversaris, em fa esgarrifar, ja que en les dues versions hi haurà un perdedor.

Acabo d’arribar al camp de les trinxeres, és un paisatge trist, l’aire olora a pólvora, i es pot divisar les bombes que esclaten en el camp. Intento obrir-me pas entre els soldats i a mida que camino veig gent estirada per terra, tacats de sang, m’hi acosto i amb horror m’adono que són cossos inerts, sense vida, alguns fins hi tot els falten trossos de carn.

M’estic marejant, tinc nàusees, se m’està ennuvolant la visió, tot el meu voltant comença a girar, estic perdent l’equilibri, tot fa pudor a podrit. Mai m’havia parat a pensar en la mort, solament era una paraula, mai un fet, mai estava al meu costat, i ara de cop m’adono que aquí la mort està per totes bandes, és difícil escapar d’allà, perquè en qualsevol moment que em descuidi o baixi la guàrdia, està allà i m’atraparà. De cop i volta algú em crida, m’agafa per l’espatlla i em pregunta alguna cosa, no puc contestar, estic massa confusa i horroritzada per a prestar-li atenció, però ho torna a preguntar i aquest cop li contesto.

M’han assignat un lloc dintre les trinxeres, on hi ha més soldats com jo, alguns ja han perdut el seny i no saben el que diuen. Estic cansada d’escoltar les bombes a sobre nostre decideixo sortir a prendre l’aire.

A fora ja és de nit, no corre ningú més que els que fan guàrdia, per si arriben els enemics. Tinc molta gana no he dinat ni sopat.

Inevitablement noto com les llàgrimes em brollen dels ulls, no puc pensar amb claredat, no sé si ha sigut per culpa d’haver vist una mà tallada amb un anell de casat, que m’ha fet pensar en la pobre família del propietari de la mà, o ha estat per culpa de la tortura de sentir les bombes que ens assetgen. Però una cosa sí que tinc clara, si surto viva d’aquest malson, me n’aniré a viure en un país on els problemes no siguin tan grans per provocar una guerra amb el país mateix o amb un altre.

Miro el cel i intento calmar-me, i de sobte comencen a sortir soldats que corren amunt i avall per la trinxera, i sento un sergent que diu que els enemics s’aproximen.

Estic a la meva posició, estic preparada per atacar quan sigui necessari, uns segons més tard, ens donen l’ordre de prémer el gallet, no puc disparar, estic massa paralitzada per a fer-ho.

Ara ens diuen que avancem cap al camp enemic. Començo a córrer una carrera fins als meus enemics, i de sobte una bomba esclata a cinc metres de mi. Tinc tanta por que el meu cos es tira al terra per poder protegir-se. Tanco els ulls, respiro fondo, m’intento calar i torno a obrir els ulls. Allà al meu costat hi havia estès el cos d’un enemic, ja que portem diferents uniformes. M’hi fixo millor i puc veure que és una noia de la meva edat, em torna a entrar el pànic, no puc més, no sé com la gent pot arribar a aquests extrems fins a fer esclatar guerres, com és possible que l’odi de dues persones o idees contraposades facin d’un país un infern, no és just, nosaltres no ens odiem, o això és el que jo penso, podíem haver seguit d’iguals com abans. Pobre família, la de gent que perd la vida en el camp de batalla, sense saber ben bé el motiu pel que lluiten. No puc més, me’n vull anar d’aquí, no suporto tanta misèria, no suporto lluitar contra algú que deu tenir les meves mateixes il·lusions, els mateixos desitjos, els mateixos pensaments, els mateixos sentiments... quan tot això acabi me’n aniré ben lluny dels problemes, viuré la vida, però ara no penso perdre aquí la vida.

Criden retirada, ho sento i m’afanyo per obeir les ordres dels nostres superiors, però ja quasi tot em dóna igual, faig pudor, tinc fred, tinc gana. I quan arribem a les nostres trinxeres me’n vaig al lloc on m’han assignat aquest matí i em poso a dormir, i intento no pensar en que estem en una guerra. I quan demà em desperti, ja em preocuparé per salvar la meva vida, però no ara, ara només vull descansar.

AMRITA