JOCS OLÍMPICS

CARTA DE L'AINA

Estimada família, us escric des del front en un moment de silenci de metralladores i bombes. Com sabreu, avui faig 23 anys i també uns 980 dies de guerra. A l'inici d'aquest horrorós infern, pensàvem que aquesta guerra duraria uns quants mesos, però ara després de dos anys i mig no sé segur si tornaré.

M'encantaria sobreviure i tornar a casa, anar altre cop al bar amb els amics, cuinar amb tu ,mare, i sobretot fer un d'aquells sopars amb el poble que s'allargaven fins a les tantes de la nit. Però no faig més que veure la mort davant meu. Cada dia veig als meus companys morir al meu costat i en la mateixa situació en la qual estic jo ara.

Potser us agradaria saber una mica com estan les coses per aquí. Segurament si algun superior llegís aquesta carta, m'expulsarien o fins i tot m'afusellarien però ara ja tot m'és igual, ja no tinc por a la mort.

Les condicions de vida aquí en el camp de batalla, a la trinxera, són inhumanes. Vivim entre la foscor i les rates, que s'apoderen del nostre escàs aliment. Estem sota terra entretinguts amb el que podem, recordant els bons moments passats quan la guerra encara no havia començat i penedir-nos d'haver estat escollits per venir a lluitar. Asseguts esperant que soni altre cop el xiulet i sortir a fora a lluitar perseguint als enemics i després retrocedint perquè són ara ells els que ens estan atacant. Veient explosions i bales per tot arreu sense saber ben bé des d'on venen, i intentant evitar-les a cada instant.

Estem cansats d'arrossegar-nos per les trinxeres i anar coberts de fang fins al coll. Estar dies sense veure ni gota d'aigua i quan finalment arriba l'aliment, que no hi hagi ni per alimentar a un nen.

Finalment han arribat els nous. Aquest matí en despertar-nos ha sonat la trompeta del tinent Juan Manuel. Tots sabíem què significava aquella entrada, ens esperaven uns dies tràgics i preciosos a la vegada. Era un forat negre amb un punt de lluentor. M'he posat les botes i he agafat el casc, juntament amb el Frank hem sortit a fora. Estàvem en fila quan els hem vist, desfilant davant nostre. Eren soldats en cos de nens. Segur que ni arribaven a la majoria d'edat. Cada un més espentat que l'altre, disfressant la seva tremolor i por. Ara ja eren seus, formaven part de la guerra, d'un infern del qual molt pocs en podrien sortir.

Ens han dit que els repartirien en grups i cada dos soldats veterans els hauríem d'entrenar. Han començat amb el repartiment; en Frank està al meu costat agafant-me la mà molt fort. I ja els teníem davant nostre, són dos. Un noi i una noia. El noi se'l veu fort amb ganes de viure la vida, de menjar-se al món. Segur que els seus ulls abans brillaven d'entusiasme, i que devien ser d'un color verd intens. Ara els té més apagats, en ells notes la por, l'angoixa de lluitar, però sobretot aquell pes a la consciència de no saber si en sortiràs viu. La por de morir.

La noia deu tenir uns setze anys. És tímida, això segur. Ha estat tremolant des del començament i no ha parat d'estrènyer les mans molt fort contra el seu cos. Ens ha mirat només uns instants i en aquests he pogut veure en els seus ulls un riu apagat d'aigua gèlida. Ens hem posat tots en marxa per arribar al campament del costat on hi havia el camp de preparació. Avui ja comencen les classes d'entrenament. Cada noi i noia ja té la seva arma i el permís de guerra.

Sé que aquests propers dies no seran fàcils, segurament seran uns dies tràgics que afectaran molta gent del meu país estimat. A moltes famílies que ploren pels seus nens a cada instant, a mares desconsolades que han perdut l'anima i l'esperança amb por de què el seu fill no torni mai més. Pares que malgrat la seva posició estan inundats de llàgrimes amargues i al mateix temps dolces, i que aquestes no s'atreveixen a sortir de dins. Germans desesperats suplicant que el seu germà sobrevisqui, i que ell no sigui el pròxim.

La guerra no és un lloc per a nens i joves, però és el que ens ha tocat. Entrenaré aquests nois amb totes les meves forces i els protegiré malgrat que no sé encara ni com es diuen perquè aquests petits detalls no tenen importància però al mateix temps són els que t'ajuden a passar el dia a dia si sobrevius.

Com em va dir un dia un amic, el primer dia a la trinxera : la guerra no és per a gent com tu. No és per a noies de 17 anys que haurien d'estar al camp jugant o amb els amics. La guerra no és per a gent pacífica i tranquil·la.

Sé com es senten aquests nois, avui serà la seva primera nit, no sé com ho passaran ells, si sentiran aquella por constantment. La por a morir, a no respirar mai més, ni tan sols a poder acomiadar-te dels seus estimats perquè mors a l'instant, per una bala que els traspassarà el cor i ja no hi haurà res a fer.

Tampoc sé quant aguantaran però el que si sé, és que no els abandonaré per res perquè jo en el seu moment també vaig desitjar tenir algú que em confiés que m'ajudes en tot moment i que em protegís. Vaig passar moltes nits sola traumatitzada per les nombroses víctimes caigudes en la terra de ningú. Vaig tenir molta sort de trobar-me amb el Frank. Si tot això fos una història, faria gràcia la manera en la què ens vam conèixer, però ara no ve a lloc així que ja us ho explicaré un altre dia.

L'únic que em queda ara és mirar cap endavant i lluitar pel que més estimo en aquest món, vosaltres. I sobretot recordar tots els bons moments en els quals estàvem junts. El vostre amor i suport és el que em donen forces per a poder continuar.

Amb amor,

Aina.

CARTA D'EN CARLOS

Hola, estimats pares:

Com esteu? Quants anys té ja el meu germà petit? Ha d’estar molt gran, aquí es perd la noció del temps; ja no sé ni quan és el meu aniversari, els dies per mi no tenen hores són molt llargs i molt tristos.

Les coses aquí a les trinxeres són les mateixes; no sé quant de temps porto aquí vivint com una rata, portaré bastant ja que m’han fet veterà, primer va ser una bona noticia ja que vol dir que no estaré a les trinxeres i no serè carn de canó però…. M’han assignat 5 nois molt joves d’uns 18 anys recent complerts.

És la cosa mes dura que hauré de fer; hauré d’entrenar aquests nois psicològicament i físicament perquè vagin a morir, són tan joves; tenen tota la vida per endavant i jo els prepararé per perdré la. Tenen els ulls brillants plens de vida i jo li trauré la vida d’aquests ulls per poder-los preparar, tenen una mirada i una cara d’innocència. Crec que es el pitjor que em podia passar.

Mai he vist la cara de cap noi que he matat però aquests tot i això que no els veuré morir ni que els mataré sabré que jo els he preparat per a aquesta mort jo seré un dels culpables de la mort d’aquests cinc joves i….. aquesta idea em dona voltes al cap; mai m’ho perdonaré no ho puc fer això no tinc força, he viscut amb rates he viscut com una rata , però mai he animat a ningú que es torni com una rata i es predisposi a morir a les trinxeres.

Allà a les trinxeres només viuran com a rates, trepitjaran fang seran tractats com a escòria que són els únics que donaran la vida per aquesta pàtria.

Adolescents que es jugaran la vida per una guerra que mai tindrà un guanyador mai guanyarà cap país.

També tinc molta por del que passarà quan acabi la guerra; no sé si estaré preparat per viuré al món normal , no sé si podré sortir allà fora tan tranquil, no tornaré a ser mai com era abans mai serè aquell noi tant ple de ganes de viure, no tornaré a ser tant feliç, ja no tinc tantes ganes de viure, ja que no tinc por de sortir a combat ja no em dona por sortir a morir ni em dona por matar, he vist com mutilaven els meus amics m’he quedat sense gent a la meva companyia han mort tots els amics que tenia a l’exèrcit , la vida de fora no recordo com era ni de la seva olor, ara la meva casa olora a fang i a pólvora.

Espero desesperadament la vostra correspondència tornaré a escriure-us ja que aquí els carters passen dues vegades cada dos mesos.

Us estimo.

CARTA D'EN DANIEL

Carta d’un veterà

Estimades mare i germana,

Abans de res, vull assegurar-vos que estic bé. I per bé vull dir que sóc viu.

Aquí a les trinxeres tot és sempre igual, o ataquem nosaltres o ataquen ells, és una rutina que cal anar seguint tot i que se’m gela la sang cada cop que ens criden per a sortir. El menjar continua arribant tot i que no n’arriba prou però corren rumors que diuen que hi ha altres trinxeres que estan molt pitjors que nosaltres. Cada nit tinc malsons i penso que, després de tot el temps que he passat aquí acabarien desapareixent però al cap de quasi quatre anys encara hi són, cada nit.

En fi, ahir a la nit van arribar soldats nous, tots joves, el més gran deu voltar els vint anys. La majoria han arribat amb cara de valents, com si no els hi fes por la guerra, com si fos un joc fàcil de guanyar. Ens miren com a inferiors, ens veuen com a uns vells bruts que no han sabut guanyar la guerra encara, no com als herois que els han estat protegint a ells i a les seves famílies fins ara. Altres han arribat espantats, amb cara de terror però intentant-la amagar. Al cap i a la fi no importa com hagin arribat perquè d’aquí a vint-i-quatre hores tots tindran la mateixa expressió a la cara, o almenys la tindran els que encara siguin vius. Hauran vist com n’és de terrorífica la guerra, lo lletja que és. Veuran que no és com s’imaginaven. La mort no els respecta, no els espera. A la mínima que els pot enganxar els agafa i no dona segones oportunitats. Tenen por de morir però no saben que és tenir la mort a pocs centímetres. Encara no l’han conegut com a companya d’habitació. Saben que existeix però no l’han vista en persona. Demà, quan els despertin els sorolls de bombes i dispars i els obliguin a sortir, sí que estaran petrificats i espantats. Tot el que hagin après no els servirà. Tots aquells mesos de preparació es tornen inútils en un instant perquè aquí, al camp de batalla, es tracta tot d’instints. Aquells que morin primers tindran sort. No hauran de veure com els seus companys cauen morts al seu costat. No hauran de veure rius de sang ni crits ofegats. Perquè no saben què és un crit de veritat, d’agonia, no saben el que és veure homes caure un darrere l’altre i saber que tu seràs el següent. Creuen que es poden imaginar el que serà però no ho saben fins que veuen una bala travessar el cap d’un soldat amb qui feia un segon estaves parlant o un soldat enemic apunt d’apunyalar-te. Després es penediran d’haver vingut, la majoria ploraran aquella nit i al matí següent es diran que aquell dia serà millor, que el primer dia sempre és el pitjor però a la guerra cada dia, encara que sembli impossible, és pitjor. I quan s’enfrontin amb els enemics estaran disposats a matar-los però quan vegin a un francès que els estarà apunt de treure-li la vida suplicaran que els la salvin. No sé ni perquè els anomeno enemics. Al cap i a la fi no ho són.

Cap dels soldats que estem lluitant volíem la guerra i us puc garantir que cap de nosaltres, siguem francesos o alemanys estem contents de d’estar-hi participant.

Els veritables enemics són els nostres caps i ells volen la guerra perquè no hi participen, però tot i que tots ho pensem, ningú s’atreveix a dir-ho.

Encara recordo el meu primer dia a la guerra (com podria oblidar-me’n!), vaig arribar tot orgullós, pensant en quan tornés a casa com em rebrien com un heroi. Pensava que per ser jove no em seria difícil. Havia sentit lo horrible que era la guerra però pensava que era prou fort perquè no m’afectés. Els vells que hi eren em miraven com jo miro als nous ara.

I recordo que em va dir un veterà la nit abans de la meva primera batalla, em va dir: “les verdaderes guanyadores de la guerra són les mosques” Aleshores no el vaig entendre i pensava que la guerra l’havia tornat boig. Però va continuar parlant “ les alimentem amb la nostra carn”. Ho vaig trobar bastant sàdic, la veritat i se’m va regirar l’estomac. Però ara hi penso i veig que tenia tota la raó: aquesta guerra la guanyaran uns, i després els altres en tornaran a fer una altra i mentre tots anem morint, patint i lluitant per les nostres vides... seran les mosques qui l’estaran celebrant sobre els nostres cadàvers.

Daniel

CONSTRUCCIÓ DE LES PIRÀMIDES

CARTA D'EN RUBEN

Rubén Gallego                                                                                                                18/01/14

Frankfurt, 23 de juny del 1916.

Hola pare, sento no haver pogut respondre les cartes que m’has enviat, però tots aquests dies hem estat batallant. Ahir, no vam menjar ni beure res, i molt em temo que avui tampoc. Gairebé tota la patrulla amb la qual vaig començar la guerra ha mort. Uns han mort per manca d’aliments, uns altres perquè s’han creuat amb una maleïda bala dels francesos, i uns altres per la falta d’higiene. 

La setmana passada van arribar uns nois que just el primer dia que van entrar els va envair la por. Són uns nois que han passat de tenir una bona vida a viure com una rata. Molts d’ells ploren quan han de sortir, uns altres s’acovardeixen i simplement no surten de la trinxera. Són un pes molt important per nosaltres ja que no som efectius al cent per cent. Quan estem descansant, parlen de com vivien en les seves cases, de com eren les seves famílies, i com és obvi, ploren per l’enyorança. Te’n recordes quan anàvem a pescar tot junts els diumenge? Quins records, encara que no ho sembli, tots els diumenges que estic aquí me’n recordo d’això.

Ahir, un dels novells ha matat al seu primer francès. En fer-ho, es va derrumbar i no va haver-hi manera de que s'aixequés; així que el vam enviar a l’hospital. Allà ens van informar que va entrar en xoc, i que trigaria molt a recuperar-se.

Avui, l’avió de subministraments ha passat pel camp de batalla. En veure’l, tots ens hem alegrat, però no hem tenir sort. L’avió no ha encertat bé i els subministres han caigut en terra de ningú. Així que em temo que haurem de que passar més setmanes sense tabac, ni enviar més cartes. Potser, quan t’arribi aquesta carta estaré mort.

Demà serà un dia dur al front. El més segur és que no mengem, i als nous soldats els esperarà de moment, el seu pitjor dia. Per l’aire passaran bombarders francesos que eliminaran una gran part dels soldats que hi ha a la trinxera. No els hi he volgut dir perquè puguin descansar bé aquesta nit, però segur que demà algú morirà. Aquest podré ser jo, podrà ser un dels nous o un dels pocs veterans que han estat amb mi sempre.

Aquí, dins de les trinxeres, vivim com si estiguéssim en una claveguera. No hi ha higiene, i està ple de rates, a les quals hem de matar amb les pales. No podem descansar, gairebé sempre ens ataquen, i si no, sempre hi ha un soldat desolat cridant de desesperació.

Això és tot pare, espero i desitjo veure’t a la tornada.

El teu fill.

PEUS NEGRES

ARAPAHOE

SIOUX

NAVAJO

CHEYENNES

ELS HOPI

ELS PAWNEE