dilluns, 24 de febrer de 2014
JOCS OLÍMPICS
Etiquetes de comentaris:
1r ESO. UNITAT 8. GRÈCIA. JOCS OLÍMPICS
dimarts, 18 de febrer de 2014
CARTA DE L'AINA
Estimada
família, us escric des del front en un moment de silenci de
metralladores i bombes. Com sabreu, avui faig 23 anys i també uns
980 dies de guerra. A l'inici d'aquest horrorós infern, pensàvem
que aquesta guerra duraria uns quants mesos, però ara després de
dos anys i mig no sé segur si tornaré.
M'encantaria
sobreviure i tornar a casa, anar altre cop al bar amb els amics,
cuinar amb tu ,mare, i sobretot fer un d'aquells sopars amb el poble
que s'allargaven fins a les tantes de la nit. Però no faig més que
veure la mort davant meu. Cada dia veig als meus companys morir al
meu costat i en la mateixa situació en la qual estic jo ara.
Potser
us agradaria saber una mica com estan les coses per aquí. Segurament
si algun superior llegís aquesta carta, m'expulsarien o fins i tot
m'afusellarien però ara ja tot m'és igual, ja no tinc por a la
mort.
Les
condicions de vida aquí en el camp de batalla, a la trinxera, són
inhumanes. Vivim entre la foscor i les rates, que s'apoderen del
nostre escàs aliment. Estem sota terra entretinguts amb el que
podem, recordant els bons moments passats quan la guerra encara no
havia començat i penedir-nos d'haver estat escollits per venir a
lluitar. Asseguts esperant que soni altre cop el xiulet i sortir a
fora a lluitar perseguint als enemics i després retrocedint perquè
són ara ells els que ens estan atacant. Veient explosions i bales
per tot arreu sense saber ben bé des d'on venen, i intentant
evitar-les a cada instant.
Estem
cansats d'arrossegar-nos per les trinxeres i anar coberts de fang
fins al coll. Estar dies sense veure ni gota d'aigua i quan finalment
arriba l'aliment, que no hi hagi ni per alimentar a un nen.
Finalment
han arribat els nous. Aquest matí en despertar-nos ha sonat la
trompeta del tinent Juan Manuel. Tots sabíem què significava
aquella entrada, ens esperaven uns dies tràgics i preciosos a la
vegada. Era un forat negre amb un punt de lluentor. M'he posat les
botes i he agafat el casc, juntament amb el Frank hem sortit a fora.
Estàvem en fila quan els hem vist, desfilant davant nostre. Eren
soldats en cos de nens. Segur que ni arribaven a la majoria d'edat.
Cada un més espentat que l'altre, disfressant la seva tremolor i
por. Ara ja eren seus, formaven part de la guerra, d'un infern del
qual molt pocs en podrien sortir.
Ens
han dit que els repartirien en grups i cada dos soldats veterans els
hauríem d'entrenar. Han començat amb el repartiment; en Frank està
al meu costat agafant-me la mà molt fort. I ja els teníem davant
nostre, són dos. Un noi i una noia. El noi se'l veu fort amb ganes
de viure la vida, de menjar-se al món. Segur que els seus ulls abans
brillaven d'entusiasme, i que devien ser d'un color verd intens. Ara
els té més apagats, en ells notes la por, l'angoixa de lluitar,
però sobretot aquell pes a la consciència de no saber si en
sortiràs viu. La por de morir.
La
noia deu tenir uns setze anys. És tímida, això segur. Ha estat
tremolant des del començament i no ha parat d'estrènyer les mans
molt fort contra el seu cos. Ens ha mirat només uns instants i en
aquests he pogut veure en els seus ulls un riu apagat d'aigua gèlida.
Ens hem posat tots en marxa per arribar al campament del costat on hi
havia el camp de preparació. Avui ja comencen les classes
d'entrenament. Cada noi i noia ja té la seva arma i el permís de
guerra.
Sé
que aquests propers dies no seran fàcils, segurament seran uns dies
tràgics que afectaran molta gent del meu país estimat. A moltes
famílies que ploren pels seus nens a cada instant, a mares
desconsolades que han perdut l'anima i l'esperança amb por de què
el seu fill no torni mai més. Pares que malgrat la seva posició
estan inundats de llàgrimes amargues i al mateix temps dolces, i que
aquestes no s'atreveixen a sortir de dins. Germans desesperats
suplicant que el seu germà sobrevisqui, i que ell no sigui el
pròxim.
La
guerra no és un lloc per a nens i joves, però és el que ens ha
tocat. Entrenaré aquests nois amb totes les meves forces i els
protegiré malgrat que no sé encara ni com es diuen perquè aquests
petits detalls no tenen importància però al mateix temps són els
que t'ajuden a passar el dia a dia si sobrevius.
Com
em va dir un dia un amic, el primer dia a la trinxera : la guerra no
és per a gent com tu. No és per a noies de 17 anys que haurien
d'estar al camp jugant o amb els amics. La guerra no és per a gent
pacífica i tranquil·la.
Sé
com es senten aquests nois, avui serà la seva primera nit, no sé
com ho passaran ells, si sentiran aquella por constantment. La por a
morir, a no respirar mai més, ni tan sols a poder acomiadar-te dels
seus estimats perquè mors a l'instant, per una bala que els
traspassarà el cor i ja no hi haurà res a fer.
Tampoc
sé quant aguantaran però el que si sé, és que no els abandonaré
per res perquè jo en el seu moment també vaig desitjar tenir algú
que em confiés que m'ajudes en tot moment i que em protegís. Vaig
passar moltes nits sola traumatitzada per les nombroses víctimes
caigudes en la terra de ningú. Vaig tenir molta sort de trobar-me
amb el Frank. Si tot això fos una història, faria gràcia la manera
en la què ens vam conèixer, però ara no ve a lloc així que ja us
ho explicaré un altre dia.
L'únic
que em queda ara és mirar cap endavant i lluitar pel que més estimo
en aquest món, vosaltres. I sobretot recordar tots els bons moments
en els quals estàvem junts. El vostre amor i suport és el que em
donen forces per a poder continuar.
Amb
amor,
Aina.
Etiquetes de comentaris:
4t eso. Unitat 5. PRIMERA GUERRA MUNDIAL. CARTA D'UN SOLDAT
CARTA D'EN CARLOS
Hola, estimats pares:
Com esteu? Quants anys té
ja el meu germà petit? Ha d’estar molt gran, aquí es perd la
noció del temps; ja no sé ni quan és el meu aniversari, els dies
per mi no tenen hores són molt llargs i molt tristos.
Les coses aquí a les
trinxeres són les mateixes; no sé quant de temps porto aquí vivint
com una rata, portaré bastant ja que m’han fet veterà, primer va
ser una bona noticia ja que vol dir que no estaré a les trinxeres i
no serè carn de canó però…. M’han assignat 5 nois molt joves
d’uns 18 anys recent complerts.
És la cosa mes dura que
hauré de fer; hauré d’entrenar aquests nois psicològicament i
físicament perquè vagin a morir, són tan joves; tenen tota la vida
per endavant i jo els prepararé per perdré la. Tenen els ulls
brillants plens de vida i jo li trauré la vida d’aquests ulls per
poder-los preparar, tenen una mirada i una cara d’innocència. Crec
que es el pitjor que em podia passar.
Mai he vist la cara de cap
noi que he matat però aquests tot i això que no els veuré morir ni
que els mataré sabré que jo els he preparat per a aquesta mort jo
seré un dels culpables de la mort d’aquests cinc joves i…..
aquesta idea em dona voltes al cap; mai m’ho perdonaré no ho puc
fer això no tinc força, he viscut amb rates he viscut com una rata
, però mai he animat a ningú que es torni com una rata i es
predisposi a morir a les trinxeres.
Allà a les trinxeres
només viuran com a rates, trepitjaran fang seran tractats com a
escòria que són els únics que donaran la vida per aquesta pàtria.
Adolescents que es jugaran
la vida per una guerra que mai tindrà un guanyador mai guanyarà
cap país.
També tinc molta por del
que passarà quan acabi la guerra; no sé si estaré preparat per
viuré al món normal , no sé si podré sortir allà fora tan
tranquil, no tornaré a ser mai com era abans mai serè aquell noi
tant ple de ganes de viure, no tornaré a ser tant feliç, ja no tinc
tantes ganes de viure, ja que no tinc por de sortir a combat ja no em
dona por sortir a morir ni em dona por matar, he vist com mutilaven
els meus amics m’he quedat sense gent a la meva companyia han mort
tots els amics que tenia a l’exèrcit , la vida de fora no recordo
com era ni de la seva olor, ara la meva casa olora a fang i a
pólvora.
Espero desesperadament la
vostra correspondència tornaré a escriure-us ja que aquí els
carters passen dues vegades cada dos mesos.
Us estimo.
Etiquetes de comentaris:
4t eso. Unitat 5. PRIMERA GUERRA MUNDIAL. CARTA D'UN SOLDAT
CARTA D'EN DANIEL
Carta
d’un veterà
Estimades
mare i germana,
Abans
de res, vull assegurar-vos que estic bé. I per bé vull dir que sóc
viu.
Aquí
a les trinxeres tot és sempre igual, o ataquem nosaltres o ataquen
ells, és una rutina que cal anar seguint tot i que se’m gela la
sang cada cop que ens criden per a sortir. El menjar continua
arribant tot i que no n’arriba prou però corren rumors que diuen
que hi ha altres trinxeres que estan molt pitjors que nosaltres. Cada
nit tinc malsons i penso que, després de tot el temps que he passat
aquí acabarien desapareixent però al cap de quasi quatre anys
encara hi són, cada nit.
En
fi, ahir a la nit van arribar soldats nous, tots joves, el més gran
deu voltar els vint anys. La majoria han arribat amb cara de valents,
com si no els hi fes por la guerra, com si fos un joc fàcil de
guanyar. Ens miren com a inferiors, ens veuen com a uns vells bruts
que no han sabut guanyar la guerra encara, no com als herois que els
han estat protegint a ells i a les seves famílies fins ara. Altres
han arribat espantats, amb cara de terror però intentant-la amagar.
Al cap i a la fi no importa com hagin arribat perquè d’aquí a
vint-i-quatre hores tots tindran la mateixa expressió a la cara, o
almenys la tindran els que encara siguin vius. Hauran vist com n’és
de terrorífica la guerra, lo lletja que és. Veuran que no és com
s’imaginaven. La mort no els respecta, no els espera. A la mínima
que els pot enganxar els agafa i no dona segones oportunitats. Tenen
por de morir però no saben que és tenir la mort a pocs centímetres.
Encara no l’han conegut com a companya d’habitació. Saben que
existeix però no l’han vista en persona. Demà, quan els despertin
els sorolls de bombes i dispars i els obliguin a sortir, sí que
estaran petrificats i espantats. Tot el que hagin après no els
servirà. Tots aquells mesos de preparació es tornen inútils en un
instant perquè aquí, al camp de batalla, es tracta tot d’instints.
Aquells que morin primers tindran sort. No hauran de veure com els
seus companys cauen morts al seu costat. No hauran de veure rius de
sang ni crits ofegats. Perquè no saben què és un crit de veritat,
d’agonia, no saben el que és veure homes caure un darrere l’altre
i saber que tu seràs el següent. Creuen que es poden imaginar el
que serà però no ho saben fins que veuen una bala travessar el cap
d’un soldat amb qui feia un segon estaves parlant o un soldat
enemic apunt d’apunyalar-te. Després es penediran d’haver
vingut, la majoria ploraran aquella nit i al matí següent es diran
que aquell dia serà millor, que el primer dia sempre és el pitjor
però a la guerra cada dia, encara que sembli impossible, és pitjor.
I quan s’enfrontin amb els enemics estaran disposats a matar-los
però quan vegin a un francès que els estarà apunt de treure-li la
vida suplicaran que els la salvin. No sé ni perquè els anomeno
enemics. Al cap i a la fi no ho són.
Cap
dels soldats que estem lluitant volíem la guerra i us puc garantir
que cap de nosaltres, siguem francesos o alemanys estem contents de
d’estar-hi participant.
Els
veritables enemics són els nostres caps i ells volen la guerra
perquè no hi participen, però tot i que tots ho pensem, ningú
s’atreveix a dir-ho.
Encara
recordo el meu primer dia a la guerra (com podria oblidar-me’n!),
vaig arribar tot orgullós, pensant en quan tornés a casa com em
rebrien com un heroi. Pensava que per ser jove no em seria difícil.
Havia sentit lo horrible que era la guerra però pensava que era prou
fort perquè no m’afectés. Els vells que hi eren em miraven com jo
miro als nous ara.
I
recordo que em va dir un veterà la nit abans de la meva primera
batalla, em va dir: “les verdaderes guanyadores de la guerra són
les mosques” Aleshores no el vaig entendre i pensava que la guerra
l’havia tornat boig. Però va continuar parlant “ les alimentem
amb la nostra carn”. Ho vaig trobar bastant sàdic, la veritat i
se’m va regirar l’estomac. Però ara hi penso i veig que tenia
tota la raó: aquesta guerra la guanyaran uns, i després els altres
en tornaran a fer una altra i mentre tots anem morint, patint i
lluitant per les nostres vides... seran les mosques qui l’estaran
celebrant sobre els nostres cadàvers.
Daniel
Etiquetes de comentaris:
4t eso. Unitat 5. PRIMERA GUERRA MUNDIAL. CARTA D'UN SOLDAT
dilluns, 17 de febrer de 2014
CONSTRUCCIÓ DE LES PIRÀMIDES
Etiquetes de comentaris:
1r eso. Unitat 7. EGIPTE. PIRÀMIDES
dimarts, 11 de febrer de 2014
CARTA D'EN RUBEN
Rubén
Gallego 18/01/14
Frankfurt,
23 de juny del 1916.
Hola
pare, sento no haver pogut respondre les cartes que m’has enviat,
però tots aquests dies hem estat batallant. Ahir, no vam menjar ni
beure res, i molt em temo que avui tampoc. Gairebé tota la patrulla amb la qual vaig començar la guerra ha mort. Uns han mort per manca
d’aliments, uns altres perquè s’han creuat amb una maleïda bala
dels francesos, i uns altres per la falta d’higiene.
La setmana
passada van arribar uns nois que just el primer dia que van entrar
els va envair la por. Són uns nois que han passat de tenir una bona
vida a viure com una rata. Molts d’ells ploren quan han de sortir,
uns altres s’acovardeixen i simplement no surten de la trinxera.
Són un pes molt important per nosaltres ja que no som efectius al
cent per cent. Quan estem descansant, parlen de com vivien en les
seves cases, de com eren les seves famílies, i com és obvi, ploren
per l’enyorança. Te’n recordes quan anàvem a pescar tot junts
els diumenge? Quins records, encara que no ho sembli, tots els
diumenges que estic aquí me’n recordo d’això.
Ahir,
un dels novells ha matat al seu primer francès. En fer-ho, es va
derrumbar i no va haver-hi manera de que s'aixequés; així que el vam enviar a
l’hospital. Allà ens van informar que va entrar en xoc, i que
trigaria molt a recuperar-se.
Avui,
l’avió de subministraments ha passat pel camp de batalla. En veure’l, tots ens hem alegrat, però no hem tenir sort. L’avió no ha encertat bé i els subministres han caigut en terra de ningú. Així
que em temo que haurem de que passar més setmanes sense tabac, ni
enviar més cartes. Potser, quan t’arribi aquesta carta estaré
mort.
Demà
serà un dia dur al front. El més segur és que no mengem, i als
nous soldats els esperarà de moment, el seu pitjor dia. Per l’aire
passaran bombarders francesos que eliminaran una gran part dels
soldats que hi ha a la trinxera. No els hi he volgut dir perquè
puguin descansar bé aquesta nit, però segur que demà algú morirà.
Aquest podré ser jo, podrà ser un dels nous o un dels pocs veterans
que han estat amb mi sempre.
Aquí,
dins de les trinxeres, vivim com si estiguéssim en una claveguera.
No hi ha higiene, i està ple de rates, a les quals hem de matar amb
les pales. No podem descansar, gairebé sempre ens ataquen, i si no,
sempre hi ha un soldat desolat cridant de desesperació.
Això
és tot pare, espero i desitjo veure’t a la tornada.
El
teu fill.
Etiquetes de comentaris:
4t eso. Unitat 5. PRIMERA GUERRA MUNDIAL. CARTA D'UN SOLDAT
diumenge, 9 de febrer de 2014
PEUS NEGRES
Etiquetes de comentaris:
3r eso. Unitat 7. NACIONS SENSE ESTAT
ARAPAHOE
Etiquetes de comentaris:
3r eso. Unitat 7. NACIONS SENSE ESTAT
dijous, 6 de febrer de 2014
SIOUX
Etiquetes de comentaris:
3r eso. Unitat 7. NACIONS SENSE ESTAT
NAVAJO
Etiquetes de comentaris:
3r eso. Unitat 7. NACIONS SENSE ESTAT
CHEYENNES
Etiquetes de comentaris:
3r eso. Unitat 7. NACIONS SENSE ESTAT
ELS HOPI
Etiquetes de comentaris:
3r eso. Unitat 7. NACIONS SENSE ESTAT
ELS PAWNEE
Etiquetes de comentaris:
3r eso. Unitat 7. NACIONS SENSE ESTAT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)