dijous, 5 de març de 2015

CARTA DE LA GEMMA


Gemma Brasó Hinojosa 9.02.2015

C.SOCIALS



Carta des de la trinxera



Estimada mare,

T'escric aquesta carta des de l'hospital de campanya de Marne. No t'espantis ni pateixis, estic ajudant al metge del destacament que està desbordat amb la immensa quantitat de soldats ferits que no paren d'arribar des del camp de batalla.

És molt difícil explicar la barreja de sentiments que em passen pel cap. Mare, tot això és terrible...Quan haig d'ajudar al doctor a curar un ferit que, sabem segur que no sobreviurà penso amb la seva família, com hauria estat el seu futur si no hagués esclatat aquesta fastigosa guerra...No deixo de pensar que podria ser jo la que es trobés en aquella llitera de campanya, a punt de morir... Com pot ser que haguem arribat fins aquí, en mig d'una lluita que no porta enlloc, només morts i destrucció...

Les nits són terribles. Les petites estones de decans que tenim passen molt de pressa perquè no pots aclucar els ulls sentint els crits de dolor dels ferits, els xiulets de les bombes que cauen no gaire lluny d'on estem...No puc parar de pensar amb vosaltres, en que potser no us tornaré a veure més, que potser la propera ferida o morta seré jo.

Aquest matí han portat un soldat molt jove, d'uns quinze anys. Una bomba ha esclatar a la trinxera on es trobava i ha estat l'únic supervivent. Té una cama i part d'un braç destrossats i el doctor ,que ha d'anar per feina i evitar mals majors , ha hagut d'amputar. Les condicions no són les millors i els medicaments anestèsics són escassos, no et pots imaginar com ha patit el noi però ha estat molt valent i ha aguantat el dolor com tot un heroi.

Mare, estic cansada, trista, l'olor de la mort omple els meus pulmons i no me la puc treure del damunt. El que estic vivint és una cosa que no es pot explicar, que no te cap sentit i que no ens porta a una situació millor. Ciutats i pobles que tenien una vida tranquil·la destruïts i milions de famílies desfetes per la mort dels seus éssers estimats. La nostra és una d'aquestes famílies. No puc plorar, ja no tinc llàgrimes. La tristor és tant gran que em fa mal el cor. Vull pensar que estic somiant, i que em llevaré a casa, que baixaré a esmorzar el pa que has acabat de fer , amb la mantega i la llet acabada de munyir.

T'estimo i t'estimaré i vull que, si no ens tornem a veure, et recordis de mi com la filla que va morir ajudant els altres i que mai va deixar de pensar amb vosaltres.

Una abraçada de la filla que no t'oblida,



Gemma

CARTA D'EN FERRAN


12 de febrer de 1916

Hola avi,

Com ja saps estic en una trinxera a la frontera entre Alemanya i França. Sé que ho esteu passant molt malament i només falta que jo us expliqui tot el que m'està passant. Però necessito que ho sapigueu i també necessito poder parlar amb vosaltres i de moment i segurament per sempre aquesta serà l'única amb forma què ens podem comunicar. Explica a tota la família el que t'escric.
Comencem pel principi; com és i com estic al lloc on visc.

Com ja saps estic en una trinxera des de fa un any. Està bruta i ens falta molt de menjar. Tinc mal d'esquena d'anar tot el dia ajupit perquè els murs d'un metre i mig em tapin el cap. On dormim i mengem està ple de rates que se'ns volen menjar el poc pa que ens donen. Tinc gana, molta sed i fred. Pels camins no paren de passar llits amb ferits, morts, desmembrats i qualsevol cosa que et puguis imaginar que li pugui passar a una persona.
Durant tot el dia se senten dispars dels fusells i obusos impactant contra el terra que no para de tremolar. Crec que m'estic començant a quedar sord a causa dels sorolls. El que et dic ara no ho diguis a la seva família; En Miquel s'està tornant boig a causa de la quantitat de ferits que passen per davant cada dia.

Cada dia em recordo de quan m'explicaves que passaves gana i que fins i tot havies arribat a menjar serps. Ara jo fins i tot em menjaria les rates però no puc perquè porten la pesta.
Tinc moltes ganes de tornar a casa. Però tinc una mala notícia. Digues-lis el més suau que puguis. No crec que pugui tornar mai; demà em toca córrer per la terra de ningú i intentar arrasar la trinxera dels francesos. Tinc molta por, avi, i no sé què fer. Només tinc 17 anys i ja m'han posat aquí. Tinc ganes de tornar a casa i abraçar-vos; de jugar a pilota amb en Quico i a nines amb L'Abril. Vull veure la Mama i que em parli dels seus nens sords. Vull veure en Franc i lluitar amb ell fent broma. Vull anar a pescar amb el papa i menjar pa calent de la botiga de la iaia.

NO VULL MATAR NINGÚ. VULL TORNAR.

Ferran Llerena, Front D'Amiens, 1916

CARTA DE L'ALEIX




SOCIALS: CARTA DE COMIAT               Aleix Magrinyà, 09-02-2015


Hola papa, sóc l'Aleix, com esteu tu i els petits? Espero que molt bé, no tinc una altra cosa en ment que tornar i poder-te abraçar, dir-te que t'estimo, però ja no podré fer-ho, em sap greu.
Aquesta serà la última carta que t'envio, ja que m'acomiado, m'acomiado perquè d'un moment a un altre arribaran els del bàndol contrari ala nostra trinxera, on estem refugiats, i ens dispararan, ja que són superiors en número.
L'altre dia estàvem jugant a les cartes amb en Pau i en Josep, uns amics que vaig fer, al dia següent ja eren morts, he après que aquí no pots fer amics, ja que la majoria moren. Vam marxar cap a la batalla 500 homes, ara només en som 43.
Està tot ple de rates, enfangat ja que porta dies sense parar de ploure, sort que tinc una foto nostre que em vaig emportar de casa, és aquella foto que sortim a Mallorca, que em tens agafat en braços, ho recordes? Tu i la mama encara éreu parella. Aquesta foto m'ajuda a dormir.
Les condicions són pèssimes, anem curts de menjar, de beguda, d'armament, i fa molt fred i t'escric aquesta carta plorant, amb el cap a punt d'explotar, perquè no puc imaginar que no et tornaré a veure. Ja els sento, sento com venen! papa si us plau ajuda'm, tinc por.
Queden 10 minuts per l'últim atac, l'atac que fa que et tingui que dir adéu.
Segueixo sent aquell nen que necessita les teves abraçades, necessito que em renyis, necessito que em diguis “t'estimo”. Sóc aquell nen que de petit no parava mai quiet, aquell nen que arrencava a córrer als teus braços quan et veia cada dia a les cinc de la tarda quan acabava l'escola.
Recordes quan jugàvem al teu llit? Fent petites lluites de coixins, era l'únic que volia, no volia res més que estar amb tu.
Diga-li a la mama que l'estimo, i a en Pol... a en Pol diga-li que és el millor germà que he pogut tenir, i que aconseguirà sortir amb la Judith, i que confio en ell.
Em sap greu Papa, se m'acaba el temps, lluitaré cada segon que em queda pensant en tu, gràcies per haver sigut el meu pare, i gràcies per estimar-me com ningú ho ha fet, t'observaré des de dalt. Somriu.


Adéu papa, t'estimo. El teu fill Aleix.