dimarts, 11 de febrer de 2014

CARTA D'EN RUBEN


Rubén Gallego                                                                                                                18/01/14


Frankfurt, 23 de juny del 1916.

Hola pare, sento no haver pogut respondre les cartes que m’has enviat, però tots aquests dies hem estat batallant. Ahir, no vam menjar ni beure res, i molt em temo que avui tampoc. Gairebé tota la patrulla amb la qual vaig començar la guerra ha mort. Uns han mort per manca d’aliments, uns altres perquè s’han creuat amb una maleïda bala dels francesos, i uns altres per la falta d’higiene. 
La setmana passada van arribar uns nois que just el primer dia que van entrar els va envair la por. Són uns nois que han passat de tenir una bona vida a viure com una rata. Molts d’ells ploren quan han de sortir, uns altres s’acovardeixen i simplement no surten de la trinxera. Són un pes molt important per nosaltres ja que no som efectius al cent per cent. Quan estem descansant, parlen de com vivien en les seves cases, de com eren les seves famílies, i com és obvi, ploren per l’enyorança. Te’n recordes quan anàvem a pescar tot junts els diumenge? Quins records, encara que no ho sembli, tots els diumenges que estic aquí me’n recordo d’això.
Ahir, un dels novells ha matat al seu primer francès. En fer-ho, es va derrumbar i no va haver-hi manera de que s'aixequés; així que el vam enviar a l’hospital. Allà ens van informar que va entrar en xoc, i que trigaria molt a recuperar-se.
Avui, l’avió de subministraments ha passat pel camp de batalla. En veure’l, tots ens hem alegrat, però no hem tenir sort. L’avió no ha encertat bé i els subministres han caigut en terra de ningú. Així que em temo que haurem de que passar més setmanes sense tabac, ni enviar més cartes. Potser, quan t’arribi aquesta carta estaré mort.
Demà serà un dia dur al front. El més segur és que no mengem, i als nous soldats els esperarà de moment, el seu pitjor dia. Per l’aire passaran bombarders francesos que eliminaran una gran part dels soldats que hi ha a la trinxera. No els hi he volgut dir perquè puguin descansar bé aquesta nit, però segur que demà algú morirà. Aquest podré ser jo, podrà ser un dels nous o un dels pocs veterans que han estat amb mi sempre.
Aquí, dins de les trinxeres, vivim com si estiguéssim en una claveguera. No hi ha higiene, i està ple de rates, a les quals hem de matar amb les pales. No podem descansar, gairebé sempre ens ataquen, i si no, sempre hi ha un soldat desolat cridant de desesperació.
Això és tot pare, espero i desitjo veure’t a la tornada.
El teu fill.