dimarts, 18 de febrer de 2014

CARTA D'EN DANIEL


Carta d’un veterà

Estimades mare i germana,

Abans de res, vull assegurar-vos que estic bé. I per bé vull dir que sóc viu.
Aquí a les trinxeres tot és sempre igual, o ataquem nosaltres o ataquen ells, és una rutina que cal anar seguint tot i que se’m gela la sang cada cop que ens criden per a sortir. El menjar continua arribant tot i que no n’arriba prou però corren rumors que diuen que hi ha altres trinxeres que estan molt pitjors que nosaltres. Cada nit tinc malsons i penso que, després de tot el temps que he passat aquí acabarien desapareixent però al cap de quasi quatre anys encara hi són, cada nit.
En fi, ahir a la nit van arribar soldats nous, tots joves, el més gran deu voltar els vint anys. La majoria han arribat amb cara de valents, com si no els hi fes por la guerra, com si fos un joc fàcil de guanyar. Ens miren com a inferiors, ens veuen com a uns vells bruts que no han sabut guanyar la guerra encara, no com als herois que els han estat protegint a ells i a les seves famílies fins ara. Altres han arribat espantats, amb cara de terror però intentant-la amagar. Al cap i a la fi no importa com hagin arribat perquè d’aquí a vint-i-quatre hores tots tindran la mateixa expressió a la cara, o almenys la tindran els que encara siguin vius. Hauran vist com n’és de terrorífica la guerra, lo lletja que és. Veuran que no és com s’imaginaven. La mort no els respecta, no els espera. A la mínima que els pot enganxar els agafa i no dona segones oportunitats. Tenen por de morir però no saben que és tenir la mort a pocs centímetres. Encara no l’han conegut com a companya d’habitació. Saben que existeix però no l’han vista en persona. Demà, quan els despertin els sorolls de bombes i dispars i els obliguin a sortir, sí que estaran petrificats i espantats. Tot el que hagin après no els servirà. Tots aquells mesos de preparació es tornen inútils en un instant perquè aquí, al camp de batalla, es tracta tot d’instints. Aquells que morin primers tindran sort. No hauran de veure com els seus companys cauen morts al seu costat. No hauran de veure rius de sang ni crits ofegats. Perquè no saben què és un crit de veritat, d’agonia, no saben el que és veure homes caure un darrere l’altre i saber que tu seràs el següent. Creuen que es poden imaginar el que serà però no ho saben fins que veuen una bala travessar el cap d’un soldat amb qui feia un segon estaves parlant o un soldat enemic apunt d’apunyalar-te. Després es penediran d’haver vingut, la majoria ploraran aquella nit i al matí següent es diran que aquell dia serà millor, que el primer dia sempre és el pitjor però a la guerra cada dia, encara que sembli impossible, és pitjor. I quan s’enfrontin amb els enemics estaran disposats a matar-los però quan vegin a un francès que els estarà apunt de treure-li la vida suplicaran que els la salvin. No sé ni perquè els anomeno enemics. Al cap i a la fi no ho són.
Cap dels soldats que estem lluitant volíem la guerra i us puc garantir que cap de nosaltres, siguem francesos o alemanys estem contents de d’estar-hi participant.
Els veritables enemics són els nostres caps i ells volen la guerra perquè no hi participen, però tot i que tots ho pensem, ningú s’atreveix a dir-ho.
Encara recordo el meu primer dia a la guerra (com podria oblidar-me’n!), vaig arribar tot orgullós, pensant en quan tornés a casa com em rebrien com un heroi. Pensava que per ser jove no em seria difícil. Havia sentit lo horrible que era la guerra però pensava que era prou fort perquè no m’afectés. Els vells que hi eren em miraven com jo miro als nous ara.
I recordo que em va dir un veterà la nit abans de la meva primera batalla, em va dir: “les verdaderes guanyadores de la guerra són les mosques” Aleshores no el vaig entendre i pensava que la guerra l’havia tornat boig. Però va continuar parlant “ les alimentem amb la nostra carn”. Ho vaig trobar bastant sàdic, la veritat i se’m va regirar l’estomac. Però ara hi penso i veig que tenia tota la raó: aquesta guerra la guanyaran uns, i després els altres en tornaran a fer una altra i mentre tots anem morint, patint i lluitant per les nostres vides... seran les mosques qui l’estaran celebrant sobre els nostres cadàvers.
Daniel


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada