dimarts, 18 de febrer de 2014

CARTA D'EN CARLOS


Hola, estimats pares:
Com esteu? Quants anys té ja el meu germà petit? Ha d’estar molt gran, aquí es perd la noció del temps; ja no sé ni quan és el meu aniversari, els dies per mi no tenen hores són molt llargs i molt tristos.
Les coses aquí a les trinxeres són les mateixes; no sé quant de temps porto aquí vivint com una rata, portaré bastant ja que m’han fet veterà, primer va ser una bona noticia ja que vol dir que no estaré a les trinxeres i no serè carn de canó però…. M’han assignat 5 nois molt joves d’uns 18 anys recent complerts.
És la cosa mes dura que hauré de fer; hauré d’entrenar aquests nois psicològicament i físicament perquè vagin a morir, són tan joves; tenen tota la vida per endavant i jo els prepararé per perdré la. Tenen els ulls brillants plens de vida i jo li trauré la vida d’aquests ulls per poder-los preparar, tenen una mirada i una cara d’innocència. Crec que es el pitjor que em podia passar.
Mai he vist la cara de cap noi que he matat però aquests tot i això que no els veuré morir ni que els mataré sabré que jo els he preparat per a aquesta mort jo seré un dels culpables de la mort d’aquests cinc joves i….. aquesta idea em dona voltes al cap; mai m’ho perdonaré no ho puc fer això no tinc força, he viscut amb rates he viscut com una rata , però mai he animat a ningú que es torni com una rata i es predisposi a morir a les trinxeres.
Allà a les trinxeres només viuran com a rates, trepitjaran fang seran tractats com a escòria que són els únics que donaran la vida per aquesta pàtria.
Adolescents que es jugaran la vida per una guerra que mai tindrà un guanyador mai guanyarà cap país.
També tinc molta por del que passarà quan acabi la guerra; no sé si estaré preparat per viuré al món normal , no sé si podré sortir allà fora tan tranquil, no tornaré a ser mai com era abans mai serè aquell noi tant ple de ganes de viure, no tornaré a ser tant feliç, ja no tinc tantes ganes de viure, ja que no tinc por de sortir a combat ja no em dona por sortir a morir ni em dona por matar, he vist com mutilaven els meus amics m’he quedat sense gent a la meva companyia han mort tots els amics que tenia a l’exèrcit , la vida de fora no recordo com era ni de la seva olor, ara la meva casa olora a fang i a pólvora.
Espero desesperadament la vostra correspondència tornaré a escriure-us ja que aquí els carters passen dues vegades cada dos mesos.
Us estimo.