dimarts, 18 de febrer de 2014

CARTA DE L'AINA


Estimada família, us escric des del front en un moment de silenci de metralladores i bombes. Com sabreu, avui faig 23 anys i també uns 980 dies de guerra. A l'inici d'aquest horrorós infern, pensàvem que aquesta guerra duraria uns quants mesos, però ara després de dos anys i mig no sé segur si tornaré.

M'encantaria sobreviure i tornar a casa, anar altre cop al bar amb els amics, cuinar amb tu ,mare, i sobretot fer un d'aquells sopars amb el poble que s'allargaven fins a les tantes de la nit. Però no faig més que veure la mort davant meu. Cada dia veig als meus companys morir al meu costat i en la mateixa situació en la qual estic jo ara.

Potser us agradaria saber una mica com estan les coses per aquí. Segurament si algun superior llegís aquesta carta, m'expulsarien o fins i tot m'afusellarien però ara ja tot m'és igual, ja no tinc por a la mort.

Les condicions de vida aquí en el camp de batalla, a la trinxera, són inhumanes. Vivim entre la foscor i les rates, que s'apoderen del nostre escàs aliment. Estem sota terra entretinguts amb el que podem, recordant els bons moments passats quan la guerra encara no havia començat i penedir-nos d'haver estat escollits per venir a lluitar. Asseguts esperant que soni altre cop el xiulet i sortir a fora a lluitar perseguint als enemics i després retrocedint perquè són ara ells els que ens estan atacant. Veient explosions i bales per tot arreu sense saber ben bé des d'on venen, i intentant evitar-les a cada instant.

Estem cansats d'arrossegar-nos per les trinxeres i anar coberts de fang fins al coll. Estar dies sense veure ni gota d'aigua i quan finalment arriba l'aliment, que no hi hagi ni per alimentar a un nen.

Finalment han arribat els nous. Aquest matí en despertar-nos ha sonat la trompeta del tinent Juan Manuel. Tots sabíem què significava aquella entrada, ens esperaven uns dies tràgics i preciosos a la vegada. Era un forat negre amb un punt de lluentor. M'he posat les botes i he agafat el casc, juntament amb el Frank hem sortit a fora. Estàvem en fila quan els hem vist, desfilant davant nostre. Eren soldats en cos de nens. Segur que ni arribaven a la majoria d'edat. Cada un més espentat que l'altre, disfressant la seva tremolor i por. Ara ja eren seus, formaven part de la guerra, d'un infern del qual molt pocs en podrien sortir.

Ens han dit que els repartirien en grups i cada dos soldats veterans els hauríem d'entrenar. Han començat amb el repartiment; en Frank està al meu costat agafant-me la mà molt fort. I ja els teníem davant nostre, són dos. Un noi i una noia. El noi se'l veu fort amb ganes de viure la vida, de menjar-se al món. Segur que els seus ulls abans brillaven d'entusiasme, i que devien ser d'un color verd intens. Ara els té més apagats, en ells notes la por, l'angoixa de lluitar, però sobretot aquell pes a la consciència de no saber si en sortiràs viu. La por de morir.
La noia deu tenir uns setze anys. És tímida, això segur. Ha estat tremolant des del començament i no ha parat d'estrènyer les mans molt fort contra el seu cos. Ens ha mirat només uns instants i en aquests he pogut veure en els seus ulls un riu apagat d'aigua gèlida. Ens hem posat tots en marxa per arribar al campament del costat on hi havia el camp de preparació. Avui ja comencen les classes d'entrenament. Cada noi i noia ja té la seva arma i el permís de guerra.

Sé que aquests propers dies no seran fàcils, segurament seran uns dies tràgics que afectaran molta gent del meu país estimat. A moltes famílies que ploren pels seus nens a cada instant, a mares desconsolades que han perdut l'anima i l'esperança amb por de què el seu fill no torni mai més. Pares que malgrat la seva posició estan inundats de llàgrimes amargues i al mateix temps dolces, i que aquestes no s'atreveixen a sortir de dins. Germans desesperats suplicant que el seu germà sobrevisqui, i que ell no sigui el pròxim.

La guerra no és un lloc per a nens i joves, però és el que ens ha tocat. Entrenaré aquests nois amb totes les meves forces i els protegiré malgrat que no sé encara ni com es diuen perquè aquests petits detalls no tenen importància però al mateix temps són els que t'ajuden a passar el dia a dia si sobrevius.

Com em va dir un dia un amic, el primer dia a la trinxera : la guerra no és per a gent com tu. No és per a noies de 17 anys que haurien d'estar al camp jugant o amb els amics. La guerra no és per a gent pacífica i tranquil·la.

Sé com es senten aquests nois, avui serà la seva primera nit, no sé com ho passaran ells, si sentiran aquella por constantment. La por a morir, a no respirar mai més, ni tan sols a poder acomiadar-te dels seus estimats perquè mors a l'instant, per una bala que els traspassarà el cor i ja no hi haurà res a fer.

Tampoc sé quant aguantaran però el que si sé, és que no els abandonaré per res perquè jo en el seu moment també vaig desitjar tenir algú que em confiés que m'ajudes en tot moment i que em protegís. Vaig passar moltes nits sola traumatitzada per les nombroses víctimes caigudes en la terra de ningú. Vaig tenir molta sort de trobar-me amb el Frank. Si tot això fos una història, faria gràcia la manera en la què ens vam conèixer, però ara no ve a lloc així que ja us ho explicaré un altre dia.

L'únic que em queda ara és mirar cap endavant i lluitar pel que més estimo en aquest món, vosaltres. I sobretot recordar tots els bons moments en els quals estàvem junts. El vostre amor i suport és el que em donen forces per a poder continuar.
Amb amor,
Aina.